Texto realizado por Maite Mompart durante la Acción 02.
(Imagen: Didac Haro. Copia láser sobre hormigón 20x20x4cm)
SAFAREIG
Ella agafa la roba bruta,
l’encabeix en un cubell atrotinat,
i sense barrejar la blanca i la de color,
se’l posa per cintura.
Arriba a la mina Llança,
somriu, sí que hi són,
totes elles,
i sembla que amb ganes de gresca.
Al costat de l’aigua freda
ensabona cada peça,
té temps,
a casa ningú no l’espera.
Una d’elles enceta conversa.
Sabíeu que…
Ella somnia ser la protagonista
de cada història,
doncs, aquest poble és petit
i la seva vida estreta.
Prefereix quan n’expliquen d’aquelles
de passions sota els llençols,
doncs, el seu home és ranci
i els fills no li escalfen el llit.
Sovint, voldria ser ella,
la mala dona de bona vida,
el cor li batega
a cada gemec o sospir.
Un dia ella enceta la conversa.
Sabíeu que…
He deixat l’home i els fills,
i demà marxo,
amb aquell comerciant de perfums,
fins la ciutat de Venècia.
I si no ho sabien
pitjor per elles.
