Poesía realizada por Maite Mompart en la Accion 05
—————————
ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ
El repicar de les campanes,
condueix el dol fins l’altar,
on, el silenci abaixa les mirades,
i la pena trenca l’anima.
Asseguda al banc,
i amb el cançoner a les mans,
me’n recordo d’aquell primer peto
envoltat d’aroma de joventut.
Entre carícies i paraules d’amor
vestíem les tardes de l’estiu,
el desig esclatava pels carrerons
a l’ombra el campanar.
Un matí calorós de maig,
les pedres es posaren la pell de festa,
a dalt de la escalinata, tu i jo mudats,
i en blanc i negra fotografiats.
Al cap de poc, neix la Maria,
desprès en Joan,
tots dos, entre plors i aigua beneïda,
ho celebrem amb alegria.
De mica en mica,
el desig fuig del dia a dia,
els fills ens roben l’espai de la carícia,
tant sols, el llençol de la nit busca l’amor.
Ara a la vellesa, apreníem a retrobar-nos,
la carícia era més dolça,
les paraules d’amor més tendres,
compartíem records i enyorances.
Avui, dins d’aquesta església,
no et dic adéu, sinó fins aviat ,
sempre i en cada instant de la meva vida,
t’he estimat.
Yo no soy un especialista en literatura y mucho menos en poesia, pero la primera estrofa me parece brillante.
«El repicar de les campanes,
condueix el dol fins l’altar,
on, el silenci abaixa les mirades,
i la pena trenca l’anima.»