Quantes vegades has dit “No tinc temps per …” (omple l’espai). Moltes, no ?, potser, massa. Penso que les coses poques vegades es paralitzen per falta de temps; es paralitzen perquè no s’ha definit com fer-les.

Jo fa dos anys em vaig plantejar fer una sèrie de fotografies sobre persones que, d’una o altra forma, havien modificat la meva manera d’entendre la vida. Era un projecte que anava ha fer perquè em venia de gust i, això, representava que no havia de interferir en altres coses, potser, més importants.

Vaig dedicar una hora a la setmana, durant dos mesos a conceptualitzar el projecte, òbviament sense tocar la càmera. Un cop posada sobre paper la idea i el procés d’execució vaig començar a tenir al meu cap l’objectiu clar i present perquè en la meva activitat diària tingués la ment alerta per anar captant possibles retrats. Quan apareixien, l’anotava al costat d’una possible data per realitzar la fotografia. Això va ser l’habitual però, moltes vegades sortia a passejar com el caçador de papallones, sense tenir molt clar què trobaria però amb els sentits alerta i la càmera preparada per mirar i veure coses que encaixessin en el projecte.

La llista de “retrats” era de 50; finalment, han estat 18, però el termini que em vaig autoimpusar era improrrogable. Això és molt important a l’hora de fer coses, ja que si no ho faig així, aquestes s’eternitzen i, al final, acaben paralitzades i les abandones de pur avorriment, amb l’excusa de que “no tinc temps”, ¿et sona ?. Doncs això, hi havia data per acabar i així va ser. Fa dos mesos vaig presentar “Retrats” a l’Espai d’Art Judith Vizcarra de Mollet del Vallès i, avui diumenge la torno a mostrar a l’Espai Garum de Lliçà d’Amunt fins al 30 de juny.

La satisfacció d’haver començat i acabat un projecte és quelcom que va més enllà de la qualitat del resultat final, és sobretot, la satisfacció de veure que un és capaç de fer coses si les planifiques amb cura i li dediques una mica de temps. A més, com diu l’anunci …, Perquè jo ho valc, ¿no et sembla prou?